Cercle d'estudis sobiranistes

Cultura, història y més sobre Catalunya

Categoría: Tradicions

Sant Jordi, el dia dels enamorats a Catalunya

Ens acostem a Sant Valentí, però per a les parelles catalanes, aquest dia pot ser com qualsevol altre, ja que el dia dels enamorats a Catalunya se celebra el 23 d’abril, dia de Sant Jordi. Vols saber d’on ve aquesta tradició?

Cada 23 d’abril es repeteix el mateix. Barcelona s’inunda de lletres i roses. Els llocs de llibres i de venda de flors omplen les places i els braços dels vianants. Tots esperen un regal: elles una rosa, ells un llibre. Encara que en temps d’igualtat, bé val que tots rebem les dues coses, oi?

La celebració de Sant Jordi a Catalunya té un significat especial. Romàntic i històric alhora ja que és el dia del patró de Catalunya i també se celebra el dia dels enamorats a Catalunya.

Roses

Explica la llegenda que la vila de Montblanc estava sent terroritzada per un drac. Estava establert a les afores del poble i s’acostava a poc a poc a les muralles. Els habitants necessitaven una forma de mantenir-ho allunyat. Van començar donant-li de menjar animals però quan aquests es van acabar, no van tenir més remei que sacrificar ells mateixos.

Per saber qui serien les víctimes van escriure els noms de tots els habitants del poble (incloent els seus reis) en petits papers que van ficar en un gran perol. Cada dia, una mà innocent decidia qui moriria al dia següent.

Un dia, l’escollida va ser la princesa i, tot i les súpliques del rei, la donzella va sortir de les muralles i es va dirigir trist cap al seu destí.

Quan el terrible drac avançava cap a ella, va sorgir entre la boira un bell cavaller sobre el seu cavall i va carregar contra la bèstia deixant greument ferit. El drac es va sotmetre al cavaller que li va lligar el cinturó de la princesa al coll. La jove, va agafar l’altre extrem i va portar a la bèstia fins a les portes de la ciutat.

Allà, a la vista de tots, el cavaller va rematar al drac i de la seva sang va créixer un roser de què van brollar roses vermelles. Jordi, que era com es deia el cavaller, va tallar la rosa més bella i la hi va lliurar la princesa.

Encara que hi ha altres versions que expliquen que la princesa acompanyava un be, o que el nom dels integrants de la família reial mai sortien en el sorteig i van prendre les seves pròpies mesures. En fi, mai ho sabrem.

També es diu que aquesta tradició ve de l’Edat Mitjana i l’antic costum de visitar la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, on se solia fer una Fira de roses o “dels enamorats”. Per aquesta raó, Sant Jordi també és conegut com el patró dels enamorats a Catalunya.

Els homes regalaven a les dones una rosa vermella, com a símbol de passió, amb una espiga que simbolitza la fertilitat.

En fi, sigui com sigui el dia de Sant Valentí és una cosa poc transcendent a la nostra terra, ja que, com hem vist abans, el dia dels enamorats a Catalunya se celebra el Dia de Sant Jordi. Així que veu pensant en què regalar a la teva parella, perquè no se’t tiri el temps amunt

La taula de Nadal a Catalunya

Ara que ens acostem al Nadal vull parlar-vos de les tradicions d’aquestes dates a Catalunya. Per començar us parlaré del que es consumeix a la taula de Nadal a Catalunya. Espero que l’article us resulti interessant, i per descomptat, espero els comentaris sobre les tradicions particulars de la vostra família o poble.

Postres d’inspiració àrab, dolços medievals, importacions italianes del segle XIX i hàbils estratègies comercials. La nostra taula nadalenca és molt rica i variada i es basa en tradicions molt diverses. Et propose repassar els plats més destacats d’aquests dies de festa per explicar les curiositats que amaguen, com d’on prové el costum de posar una fava al tortell de Reis o per què és tradicional menjar pollastre per Nadal.

A Catalunya, el plat típic del dinar de Nadal és l’escudella i carn d’olla, el que és natural si pensem que durant molts anys va ser el plat més habitual de les llars catalans. De la popularitat d’aquest plat fa esment el folklorista Joan Amades al Costumari català. Explica que l’escudella, particularment popular a Barcelona, es feia antigament amb una olla anomenada “”de les quatre carns””, perquè es posava en ella carn de porc, de vedella, de gallina i de xai.

l'escudella i carn d'olla

Així mateix, Amades esmenta la tradició nadalenca de menjar gall: adoptada per la noblesa en època medieval, es va estendre més tard a la població general, tant de ciutat com de pagès. Això serveix per explicar la gran quantitat de receptes d’aus de corral -pollastre, capó, ànec … – que s’elaboren aquests dies. A més, cal fer un esment especial a les que porten fruita seca, un producte de llarga conservació, típicament hivernal.

I després del dia de Nadal, arriba Sant Esteve amb els canelons com a plat estrella indiscutible. Els canelons, que van ser introduïts pels cuiners italians de la burgesia barcelonina a finals del segle XIX, són un clar exemple de la cuina de reaprofitament, perquè la tradició diu que cal fer-los amb la carn del rostit que ha sobrat del dinar de Nadal. De fet, aquesta és la diferència fonamental entre els canelons catalans i els italians: els d’açí es fan amb carn rostida, mentre que en els italians posen directament carn picada barrejada amb sofregit.

Canelons

En el terreny de les postres, aquests dies les taules queden dominades per les neules i els torrons, dues dolços medievals, però d’orígens molt diferents. A la taula de Nadal dels senyors i nobles catalans no van faltar mai les neules, que fins i tot apareixen esmentades en un escrit de 1267 sobre el menjar de Nadal que va oferir el rei a Jaume I. No obstant això, encara que la base de la recepta és pràcticament la mateixa que l’actual, tenen una forma diferent: en aquella època les neules eren planes. No van prendre la característica forma enrotllada fins al segle XVII, quan es va popularitzar el consum i es van començar a combinar amb més ingredients, com la xocolata.

I si les neules tenen origen medieval, els torrons sembla que van ser introduïts pels àrabs, com la majoria de dolços amb ametlles. Procedents del sud de la Comunitat Valenciana, probablement es van expandir per tota la península Ibèrica, Itàlia i Occitània durant l’Edat Mitjana. A Catalunya, la primera recepta de torró s’esmenta en el Llibre del Coch, del segle XVI, que reuneix plats procedents de tots els territoris de la Corona d’Aragó. Portaven mel, clara d’ou, ametlles i espècies diverses.

La nit de Cap d’Any, pocs segons abans de la mitjanit, hi ha un ritual que segueix gairebé tothom: menjar dotze grans de raïm per aconseguir fortuna. Sempre s’ha sabut que aquest costum era relativament nova i diverses fonts explicaven que havia nascut arran d’un excedent de raïm de la collita de 1909. Però el llibret Celebrem el Nadal, d’Amadeu Carbó, refuta aquesta teoria, ja que la troba poc versemblant , i apunta que es va estendre paral·lelament a l’expansió de Ràdio Televisió Espanyola.

tortell de Reis

L’últim protagonista de la taula nadalenca és el tortell de Reis que, independentment del farciment, sempre amaga una figureta i una fava. La figureta és una invenció recent, però la fava fa segles que es posa i és una tradició compartida amb Occitània. Joan Amades explica que aquest joc servia per escollir a sorts al membre de la família que els representaria a tots durant l’adoració de Jesús a la missa del dia de Reis, un ritual en el qual no podia participar tothom.

I vosaltres, què tradicions teniu a Nadal? Què soleu menjar? Espero els vostres comentaris. Animeu-vos!

Castellers: Història i tradició

Els Castellers, una de les expressions populars més vives de la cultura i tradicions catalanes. Amb més de dos-cents anys d’història, els “”castells”” tenen el seu origen a València quan, en finalitzar l’antic “”Ball dels Valencians””, vinculat a les processons religioses, s’aixecava una construcció humana per exterioritzar el seu agraïment a la Verge.

Un castell és una torre humana de diversos pisos d’alçada que es ve construint tradicionalment al Camp de Tarragona, des de fa més de dos-cents anys (es troben referències des del segle XVIII), 1 i que després es va anar estenent cap al Penedès i, durant el segle XX, per tot Catalunya, Rosselló, especialment a partir dels anys vuitanta, el que fa que estigui estretament vinculat a les festes populars. Un casteller és una persona que forma part d’una colla castellera per organitzar castells. El 16 de novembre de 2010, els castells van ser declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

En un castell intervé un nombrós grup d’homes i dones de totes les edats i complexions físiques que s’entrenen durant tot l’any per als concursos i actuacions. A més, a la pinya de cada castell col·laboren amics, familiars, aficionats i espectadors espontanis que s’uneixen a la colla de castellers -que passen així a participar activament-.

Història dels Castellers

Castell

L’origen dels castells està en l’antic «Ball dels Valencians», un dels que es realitzaven al voltant de les processons religioses. Aquests balls finalitzaven amb una figura constituïda per l’aixecament d’una construcció humana, que amb el temps va ser aconseguint importància, fins independitzar-se del ball. Al segle XV ja es practica la moisiganga, ball també amb construccions humanes de les que és una reminiscència la muixeranga, a la localitat valenciana d’Algemesí, comarca de la Ribera Alta, un conjunt de danses i castells. En el cas dels castells, els catalans van obviar els balls i es van centrar en fer castells cada vegada més alts i originals. Al segle XVIII la seva popularitat es va estendre fins al sud de Catalunya, on eren practicats en les seves comarques participant en les festivitats de les ciutats.

El primer castell documentat va ser el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina és de l’any 1770 al Arbós. L’any 1790 ja es feia servir la paraula castell per diferenciar-lo del Ball de Valencians. El 2 de febrer de 1801, durant les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, es van realitzar en aquesta ciutat les primeres torres, però no està prou documentat quina colla, de les dues de la ciutat, el va dur a terme.

A poc a poc la rivalitat entre les colles de Valls va fer que les seves construccions fossin cada vegada de major dificultat, així en 1835 ja s’havien aconseguit els primers 3 de 8 i el pilar de set. En 1845 es va intentar el primer 3 de 9 amb folre tot i que no es «va carregar» fins a un any més tard.

Durant els primers anys del segle XXI es manté la dinàmica assolida i els castells de nou pisos i de gamma extra es realitzen de forma continuada any rere any. També es van assolir noves fites durant aquest període. La Colla Vella dels Xiquets de Valls va estrenar el 9 de 8, castell que van descarregar per primer cop el 7 d’octubre de 2001 a la festa del Mercadal de Reus. Aquest castell el van tornar a assolir dos anys després en la mateixa festa, i en tots dos casos es va realitzar amb 3 enxanetes. El 2005 es va aconseguir carregar per primera vegada el 2 de 9 amb folre, aquest castell, resultat de treure les manilles al 2 de 9 amb folre i manilles, és considerat de dificultat extrema i el van carregar els Castellers de Vilafranca durant el dia de Sant Fèlix. També cal destacar la consecució del 3 de 9 amb folre i l’agulla, castell carregat per primera vegada en el 2008 pels Minyons de Terrassa durant la seva festa (16 de novembre) i descarregat a l’any següent pels Castellers de Vilafranca a la Diada de Sant Ramon. Aquest castell es pot dir que és de creació moderna, ja que, encara que el 3 de 7 amb l’agulla es veia de tant en tant a les places, el 3 de 8 amb l’agulla no es va fer fins a l’any 2006. En la festa de Tots Sants del 2010 els Castellers de Vilafranca van descarregar el primer 2 ago sense folre, onze anys després d’haver estat els primers a carregar aquesta torre.

El 22 de novembre de 2015 la colla Minyons de Terrassa, en el marc de la celebració de la seva Diada, aconsegueix fer història carregant i descarregant un 4 de 10 amb folre i manilles. Una cosa mai aconseguida.

Parts del castell

Part d'un castell

Els castells es divideixen en les següents parts:

  • La pinya és la base del castell i és on es troba el gruix de la gent per donar suport al castell. Els castellers que formen la pinya ho poden fer de: baix, contrafort, primera mà, segona mà i successives, lateral, vent, agulla, crossa, o formar part dels diferents cordons concèntrics de reforç i protecció, que tenen la doble funció de apuntalar el tronc i de fer de coixí humà per esmorteir els impactes en cas de caiguda. L’últim cordó de la pinya fa pressió amb els braços estirats i vigila el desenvolupament del castell.
  • El tronc del castell és la part visible (més l’estructura central oculta que la suporta) i segons la seva estructura i alçada determina la dificultat del mateix. Està format pels baixos, els segons, els terços, els quarts, etc. Determina el grau de dificultat del castell, pel nombre de persones implicades, segons la quantitat i l’alçada de les files.
  • El Pom de dalt és la part superior d’un castell, que completa el tronc i té sempre la mateixa composició independentment del castell que s’estigui realitzant, està formada per un pis de dues castellers anomenats «dosos» més el «acotxador», que sol ser el més petit del castell i finalment l’enxaneta. Quan l’enxaneta col·loca els dos peus al cim i aixeca el braç fent l’aleta, es considera que el castell s’ha carregat.
  • El folre es situa sobre la pinya per reforçar el tronc i aixecar-un pis més; gairebé té la mateixa estructura que la pinya d’un castell sense folre. La seva missió és subjectar els terços i ajudar als segons en castells de més dificultat.
  • Les manilles són els castellers situats sobre el folre, a nivell dels terços i que ajudin a subjectar als quarts, per reforçar el tronc. Es solen situar en els castells de més alçada.