No fa pas gaire passà per les meves mans l'últim número d'una publicació mensual, Nueva Revista, que, sota un títol d'una imaginació escassa però ple d'aquelles ressonàncies de renovació i horitzons il·limitats que tant agraden a l'Espanya de sempre, aplega, segons els seus editors, el centre humanista i liberal espanyol.

Fa un parell de setmanes, i aprofitant unes reunions a Nova York, el comissari europeu per a l'ampliació de la Unió Europea, el senyor Olli Rehn, va baixar a Princeton a dinar amb un grup relativament nombrós de professors i estudiants de la universitat.

"De separatistes, teòricament tots ho som, però pràcticament no n'hi ha cap", sentencià Prat de la Riba ara fa gairebé un segle. La secessió era, aleshores, una quimera: la península Ibèrica, tretes les excepcions catalana i basca, era un país tercermundista; l'exèrcit espanyol vigilava, tens, el moviment catalanista; i Europa, engolida per un conflicte ferotge que tardaria dècades a resoldre's, no podia oferir cap mena de refugi final per a Catalunya.

De la part més fàcil, els possibles fonaments del pla B, ja en vaig parlar ara fa dues setmanes. Ara em toca considerar la part més complicada, la de possibles estratègies de futur que ens permetin digerir les decisions en matèria financera i estatutària que s’acosten i girar-les a favor nostre.

La primera (i qui sap si l’única i última) part del procés de reforma estatutària està punt de cloure’s amb un balanç no gaire brillant: una llei aigualida i no executada; un pacte de finançament ajornat (i visiblement afectat per la crisi) i una sentència del TC que pinten poc generosa.