Escrit per Ferran Sáez.

Entre el març de l'any 2004 i el darrer congrés del Partit Popular, la qüestió de la identitat espanyola ha presidit l'agenda política i, naturalment, la mediàtica. Aquesta ha estat l'estratègia d'un Rajoy que no volia ben bé guanyar les darreres eleccions, sinó més aviat "recuperar" de totes passades un poder que considerava que se li havia usurpat d'una manera legal però alhora il·legítima.

Després de tot acte sexual o catàrtic sovint es fan valoracions: com ha anat, què t'ha semblat, com et sents. L'acte convocat per Òmnium Cultural dimecres passat, al TNC, no és una excepció. L'esdeveniment en si va ser tot un èxit, d'assistència i de ressò, i també de missatge i de lògica argumental. Bravo Sanchis, bravo Porta, bravo Òmnium. Però també és bo que s'expliqui la veritat de les coses i, concretament, els comentaris de vestíbul un cop tot va acabar.

El 2003 s'inicia un procés per a la pràctica totalitat de les forces polítiques catalanes, amb la voluntat de plantejar un nou pacte Catalunya-Espanya en el repartiment del poder, i l'esperança que la cultura democràtica, després de trenta anys, ho permetés fer lliurement. Fou un procés llarg i traumàtic, que culminà fa dos anys amb el referèndum ratificatori català d'un Estatut que, després del cepillado del text aprovat al nostre Parlament, ja va ser una forta renúncia, perquè s'acceptava una vegada més un pacte amb l'altra part -Espanya- que rebaixava el que havíem aprovat per una majoria parlamentària del 89%.

Per Francesc-Marc Alvaro.

Cualquier observador extranjero y más o menos neutral de nuestra realidad política podría darse cuenta, pasando unas pocas semanas entre nosotros, de tres hechos probados, a saber: a) los poderes políticos, económicos y sociales españoles tratan de cerrar definitivamente la cuestión territorial, que ven como un lastre insostenible para el éxito y la proyección de una España que tiene en el pujante Madrid su escaparate y punta de lanza;

Hace unos meses mantuve que lo que caracteriza políticamente a buena parte de los catalanes no es su derecho a la autodeterminación, sino su derecho a la "autoindeterminación". Es decir, el derecho a mantenerse en la ambigüedad. En cierto modo, podemos decir que cierta alma del país expresa elementos hamletianos.