Lo escribió Kundera: “Todas las previsiones se equivocan, es una de las escasas certezas de que disponemos los seres humanos”. Sin embargo, me atrevo a hacerles una previsión: el actual desorden de la política española sólo terminará cuando Catalunya encuentre por fin el Estado que anda buscando.

L'any 1857 la Cort Suprema dels Estats Units va dictar una sentència (Dred Scott versus Sandford) per la qual el tribunal va entendre que els esclaus i els descendents d'esclaus no eren ciutadans dels Estats Units, que, en conseqüència, no ostentaven els drets que la Constitució reconeixia als ciutadans ni cap mena de garantia judicial i que, a més, el Congrés Federal no podia dictar cap llei que prohibís l'esclavitud en territori de la Unió.

A principis dels anys noranta tota una sèrie d'empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d'elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l'espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball.

Fa un parell de setmanes, i aprofitant unes reunions a Nova York, el comissari europeu per a l'ampliació de la Unió Europea, el senyor Olli Rehn, va baixar a Princeton a dinar amb un grup relativament nombrós de professors i estudiants de la universitat.

El crecimiento del independentismo en Catalunya es un fenómeno que no parece que vaya a ser aislado. Su aceleración actual parece tener un motivo básico: la decepción que ha supuesto el contenido final del Estatut, tanto en términos de reconocimiento de la realidad nacional catalana como en términos de autogobierno político y económico.