La crisi del sistema bancari americà, denominada de les subprime, que està empenyent el sistema econòmic mundial al caire de l'abisme, fa sentir d'una manera brutal els seus efectes sobre l'economia europea: les condicions dels crèdits s'han ràpidament endurit; l'àmbit immobiliari ha estat brutalment afectat; les exportacions, deprimides, i les inversions, fortament frenades.

Tot i que l'efecte contagi va ser pronosticat pel Fons Monetari Internacional, va ser repetidament negat pels responsables del Banc Central Europeu i de l'Eurogrup, organització que comprèn els països de la zona euro, creada pel Consell Europeu el 1997 amb l'objectiu de discutir d'una manera informal qüestions relatives a les responsabilitats específiques que comparteixen en matèria de la moneda única. La posició del president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, que ha negat, una vegada i una altra, amb el propòsit de contenció de la inflació, la baixada dels tipus d'interès que se li demanaven, ha resultat catastròfica, ja que no ha previngut l'efecte contaminant de la crisi de les subprime. Si els instruments del Banc haguessin estat més amples (enquadrament del crèdit, redescompte...) tal vegada s'haurien pogut assolir altres objectius (creixement, ocupació...) L'Eurogrup, tot i que no és una instància de decisió, no devia haver-se limitat a les qüestions estrictament monetàries, hauria d'haver vetllat per la coherència de les polítiques estatals, en funció d'un objectiu de creixement i de plena ocupació, dissuadint els membres de fer polítiques no cooperatives. A la reunió celebrada diumenge passat, en què va participar Jean-Claude Trichet, i que va ser proposada pel president del govern espanyol en la seva trobada amb el president francès amb la finalitat de definir conjuntament una acció coordinada i forta de tots els països de la zona euro, aquests països van acordar desenvolupar plans coordinats amb l'objectiu d'injectar liquiditat en el sistema, coordinant-se també amb el Regne Unit.

En dir que els efectes de la crisi se senten sobre l'economia europea s'ha de dir, òbviament, que se senten sobre l'economia espanyola i, no menys òbviament, sobre l'economia catalana. I precisament en el moment en què s'està discutint el sistema de finançament entre Catalunya i l'Estat espanyol. Estem contemplant cada dia com els estats prenen decisions importants en defensa dels seus sistemes econòmics. Estem veient com estats, amb nivells de població equivalents al nostre, poden prendre mesures en defensa dels seus sistemes econòmics, en defensa dels seus estalviadors, de les seves empreses. Catalunya, com a país, com a nació, en no ser estat, en mancar-li sobirania, no pot. No pot prendre cap decisió, ni tan sols proposar-la, no pot decidir la política econòmica que cal adoptar. Una de les conseqüències de la crisi és indubtablement tenir consciència que una reforma és necessària, que s'han de corregir errors. En som víctimes i no podem prendre cap iniciativa respecte d'això.

A tots els arguments en defensa de la nostra sobirania, de la nostra independència, del nostre dret de decidir, ara hi hem d'afegir el nostre dret a la supervivència econòmica, base necessària per a la viabilitat de totes les altres decisions que volguéssim prendre. En definitiva, el problema de les rodalies, el tema dels aeroports i tants altres no són sinó aspectes de la nostra carència de mitjans. Ho hem estat advertint, un país amb l'espoli fiscal que ha sofert el nostre i que encara pateix, es troba indefens, no pot fer front a una crisi com la que s'està vivint. Els països que la resisteixin en sortiran enfortits. Serà el cas de Catalunya, que l'afronta exhausta?

Fa pocs dies, al monestir benedictí de Sant Benet de Bages, es van reunir prestigiosos polítics del passat més recent amb destacats intel·lectuals, empresaris i periodistes. El tema estel·lar de la reunió va ser l'anàlisi de la figura del líder, del líder polític, és clar, de la qual sembla que es va deduir que no ens en sobren. El president Pujol va dir que el liderat significa arriscar-se i prendre decisions. Comparteixo el criteri. L'element clau no és tant prendre les decisions, tenim persones capacitades per prendre-les, sinó el coratge d'arriscar-se a proposar-les. Ens calen líders amb coratge. Un líder ha de tenir totes les formes d'intel·ligència i sobretot ha de tenir coratge. El coratge de discernir el moment adequat, el d'arriscar-se com propugna el president Pujol.

Respecto i admiro els expresidents que es van fer la foto donant suport al president Montilla, precisament per donar-li coratge en la negociació del finançament. No estic gaire segur, però, que els catalans i les catalanes s'hagin sentit gaire encoratjats pel gest i encara més considerant-ne la previsible inutilitat.

Publicat a El Punt el 16 d'octubre de 2008.