Des de fa molt de temps (i ara també), des de diversos sectors de la política es desacredita verbalment la radicalitat o el radicalisme. I aquest descrèdit acostuma a tenir sempre un objectiu: desacreditar el sobiranisme.

Aquests dies n'hem tingut nous exemples: en el congrés d'Unió s'ha desacreditat el radicalisme, des de la direcció del PSC s'ha desacreditat la radicalitat i, sempre, des del PP, es desacrediten radicalismes i radicalitats. A mi em sembla legítim que cadascú deslegitimi el que li sembli, però aquest descrèdit del radicalisme em fa recordar aquells nacionalistes (espanyols) que deslegitimen el nacionalisme català intentant demostrar que els nacionalistes són els altres. És a dir, que darrere el descrèdit del radicalisme dels altres s'intenta amagar el propi. Perquè en política, la radicalitat (en la defensa dels propis objectius) no és una anècdota sinó una categoria (que cada partit practica). De la mateixa manera que l'ambigüitat és una altra categoria indestriable de la política de partits. No em crec, doncs, els que volen fer creure que els radicals són els altres; simplement accepto que hi ha radicalismes que tendeixen a deixar les coses com estan (acceptats per l'establishment) i d'altres d'incòmodes (perquè qüestionen l'status quo).

El descrèdit actual del radicalisme té com a principal punt de mira el sobiranisme. Tot i que es tracti d'una ideologia antiga, el sobiranisme és la ideologia més moderna perquè és l'única que queda per portar a la pràctica en la Catalunya contemporània (després del llarg període de centralisme i el ja també força llarg període de descentralització autonomista). El sobiranisme preocupa els gestors de la dependència perquè lentament però obstinada (com diria Jordi Pujol) es va instal·lant en la prospectiva de diversos àmbits de la societat, i preocupa perquè no és fruit del fracàs escolar (com diria Raimon Obiols) sinó que està estructurat democràticament (no és ni revolta ni revolució, sinó un progrés tranquil cap a la llibertat, la igualtat i la fraternitat). Fruit d'aquesta preocupació, els gestors de la dependència coincideixen en el recurs d'igualar sobiranisme amb radicalisme, i coincideixen també a culpar-lo de les frustracions o de l'estat de perplexitat del nostre país. I coincideixen també a dir que ara no és hora de radicalitats (mai no ho és).

Em sembla una subtilitat molt fina acusar de res el sobiranisme quan, justament, la responsabilitat de la gestió política (des de tota la transició i tota la democràcia) recau en els polítics autonomistes. Si hi ha alguna frustració o perplexitat no es pot atribuir a la radicalitat sobiranista perquè mai el sobiranisme ha governat (i quan ha format part del govern de la Generalitat ha estat amb infinita prudència o renúncia sobre la pròpia ideologia). Si Catalunya no ha tingut ni té un finançament just, si l'Estat no acompleix la seva part en la llei de la dependència, etcètera, no és culpa de la radicalitat sobiranista, sinó d'una altra radicalitat, la descentralitzadora autonomista.

L'autèntic radicalisme compulsiu consisteix a donar suport de manera permanent els governs de torn de l'Estat (del PP o del PSOE, segons el cicle) i no trobar mai l'hora de dir prou. L'autèntica radicalitat és la del sobiranisme espanyol, que ha convertit els catalans en socis preferents, els uns, i honoraris, els altres.

Publicat al diari El Punt el 20 d'octubre de 2008.