Segons sembla, aquella norma no escrita segons la qual no es pot acorralar a ningú, ni tan sols els pobles, continua vigent. No es pot acorralar a ningú perquè, si es fa, la reacció més probable és la de la rebel·lió.

I aquesta rebel·lió és la que s'està gestant des de fa anys a Catalunya, de manera lenta però obstinada. Així ho sembla indicar el fet que les organitzacions sobiranistes (molt dèbils encara però cada vegada més ben estructurades) s'estiguin plantejant una resposta unitària al cul-de-sac estatutari i financer que, tenint en compte els indicis, s'aproxima. Una resposta que, més enllà d'una mobilització simbòlica i estàtica al carrer en forma de manifestació (per molt multitudinària que pugui ser), suposi la posada en marxa d'una mobilització estratègica i permanent, estructural, que camini cap a la consulta (o referèndum, com es vulgui dir) per l'autodeterminació (o per la sobirania, també com es vulgui dir). En definitiva, el camí cap a l'exercici del dret a decidir.

Fa trenta anys, quan es va iniciar formalment la democràcia a l'Estat espanyol, a Catalunya no teníem institucions ni partits (teníem institucions històriques i partits també històrics o tallats pel patró de la clandestinitat), però teníem gent en fase de prepolítica. Immediatament després de la Constitució del 78 i de l'Estatut del 79, vam perdre la gent, que va passar d'omplir la societat a omplir els partits, primer, i les institucions, immediatament després. I així ens hem quedat gairebé fins a l'actualitat: amb institucions, amb partits i sense societat que actuï de punta de llança (almenys en matèria de reconstrucció nacional).

De la situació n'hem dit «oasi català» o «estovament». Les institucions catalanes, ho hem pogut comprovar durant tres dècades, han intentat resistir humanament però topen amb la paret de les institucions espanyoles, de rang jeràrquic superior i de naturalesa divina. Els partits, també ho hem pogut comprovar durant tres dècades, han anat quedant encotillats en el tacticisme i en el «ser o no ser» (la necessitat de ser al govern i no ser a l'oposició, com a primera raó de ser, a canvi de les dosis d'ambigüitat necessàries). Així, les institucions i els partits (exponents màxims de la política, o de la democràcia, en els països normals) han quedat acorralats (per institucions superiors o per partits d'àmbit superior, en tots dos casos insuperables).

Quan arriba l'acorralament és quan s'està més a prop de la rebel·lió, i en el cas de Catalunya la rebel·lió (pacífica, i no revolució, eh) passa per l'articulació de la societat prepolítica. A l'autodeterminació (o sobirania) s'hi arribarà finalment amb la complicitat necessària de les institucions i els partits, però el camí l'iniciaran (l'estan iniciant) organitzacions com ara el Cercle d'Estudis Sobiranistes, Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir i Decidim.cat, entre altres. No estem davant d'una anomalia més, sinó, al contrari, en el retorn a la normalitat: en el mateix camí de la sobirania que ens va portar fa trenta anys a recuperar les institucions i a legalitzar els partits i que segueix malgrat tot.

Publicat al diari El Punt l'1 de desembre de 2008.