El 26 de juny, a RAC1, el president Pujol assegurava que entenia perfectament que s'advoqués per l'independentisme davant l'actitud hostil d'Espanya respecte a Catalunya, encara que va dir que no creu que l'independentisme sigui la solució.

Va afirmar amb tota rotunditat: «L'independentisme crec que no té sortida, i el no-independentisme també ho té difícil; per tant, ara és un moment molt complicat.» Sempre he pensat que el president Pujol ho és, d'independentista. La seva trajectòria humana me'n dóna la convicció. I les declaracions esmentades me la refermen. No condemna l'independentisme, diu que entén que s'hi advoqui, i en dóna la raó: l'actitud hostil d'Espanya respecte a Catalunya.

En un article publicat a La Vanguardia, el president Pujol afirmava que de la solució del tema del finançament depenia que Catalunya pogués respondre positivament a les necessitats i aspiracions justes de la seva població, i que pugui també aspirar a ser un país dinàmic i impulsor de progrés. Que pugui aspirar a ser un país de primera o que s'hagi de resignar a un cert grau d'estancament. Afirmava també que la sentència del Tribunal Constitucional relativa a l'Estatut influirà en gran mesura en la situació institucional de Catalunya dins d'Espanya, i molt especialment en la seva relació i el seu grau d'identificació. Per dir-ho en termes corrents –aclaria–, en el seu grau d'afecció o de desafecció. Tant la utilització del verb aspirar (portar el propi desig a l'obtenció d'alguna cosa) com la del verb resignar (acceptar amb conformitat una desgràcia, una contrarietat, etc.) permeten pensar que el president Pujol no s'inclina pas per la resignació. Aquesta deducció es desprèn del mateix article, en el qual comenta que Catalunya ha intentat combinar el seu compromís envers Espanya lleialment i responsablement amb el manteniment de la identitat, de les institucions i de la capacitat de ser un país de progrés i en tots els sentits integrador.

A què es refereix quan parla de compromís? Òbviament, hem de descartar tota connotació privatista del concepte i entendre que es refereixen a un compromís polític, estratègia preferida de tots aquells que volen evitar conflictes i que la utilitzen per obtenir, almenys, alguna cosa, a canvi d'evitar tot enfrontament. Edouard Balladur, primer ministre francès de 1993 a 1995 amb Mitterrand i protagonista, per tant, de la denominada segona cohabitació de la V República Francesa, personatge del qual el President ha manifestat en diverses ocasions la seva admiració (el Butlletí 62, del 6 de març del 2007, del Centre d'Estudis Jordi Pujol, recomana la lectura del seu darrer llibre, Machiavel en démocratie. Mécanique du pouvoir, editat el 2006), deia en un llibre anterior, del 1992, titulat Dictionnaire de la réforme, que el compromís és l'apel·lació pejorativa donada a la més bella virtut dels homes polítics: el respecte dels interessos i les aspiracions dels altres, la voluntat d'aplegar en la tolerància recíproca. I hi afegia que, no obstant això, és una virtut que no s'ha de cultivar en excés, amb el risc de no tenir cap altra convicció que l'ànsia d'agradar a tothom amb la sola finalitat de romandre en el poder a qualsevol preu. Si les perspectives, tal com diu el president Pujol, són incertes, si hi ha un gran perill que s'esvaneixin, o ja s'han esvanit com sens dubte constaten l'actitud hostil d'Espanya respecte a Catalunya i la proposta del sistema de finançament, acceptada pel govern tripartit, i que significa l'incompliment del 50% dels articles de finançament de l'Estatut, per què s'ha de mantenir el compromís? Si és que n'hi ha hagut en algun moment, és clar.

La tardor passada, a Sant Benet de Bages, es va celebrar una reunió de periodistes, empresaris i polítics, entre ells, el president Pujol. El tema estel·lar va ser l'anàlisi de la figura del líder, i va ser precisament el president Pujol qui va dir que el lideratge significa arriscar-se i prendre decisions. Però l'element clau no és tant prendre les decisions, sinó el coratge d'arriscar-se a proposar-les. El líder ha de tenir totes les formes d'intel·ligència i sobretot ha de tenir coratge. Ha de tenir la intel·ligència de discernir el moment adequat i el coratge d'arriscar-se, tal com considera el president Pujol que ha de fer. El 26 d'abril, López Tena, en un article a l'Avui, des de l'admiració que sent pel president Pujol i que jo comparteixo, li demanava quina opció viable proposava per impedir que Espanya ens liquidi, i li deia que molts, entre els quals em compto, no en veuen altra que la independència. L'actitud hostil d'Espanya respecte a Catalunya no és l'única raó per a la independència, és una constatació que el moment és l'adequat per proposar-la. Per tant, no s'hi val a dir que el moment és molt complicat. Si ho és, cal prendre decisions.

Article publicat a El Punt el 20 de juliol de 2009.