En un solemne acte al Parlament de Catalunya president pel seu president, MH Ernest Benach, la Fundació Cercle d'Estudis Sobiranistes va participar a través de Patrícia Gabancho, escriptora i periodista, en la lectura de les conclusions de l'àmbit de política que ha coordinat la Fundació. Pot llegir les conclusions de l'àmbit llegides per Patrícia Gabancho. L'acte va ser presenciat pel MH Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya i els portaveus parlamentaris de CiU i ERC.

Conclusions de l’àmbit de politica

Balanç de trenta anys d’autonomisme / Opcions de futur

El balanç de trenta anys d’Estat de les autonomies és  extremadament pobre en termes d’augovern i reconeixement nacional de Catalunya. La generalització del sistema, imposada per la Constitució, ha anivellat el nivell competencial a la baixa, establint un mínim comú denominador entre totes les comunitats i limitant el poder autonòmic a gestionar (o participar de les politiques estatals.

La manca de competències clares impedeix de fer polítiques diferenciades que corresponguin a una realitat nacional en gairebé tots els camps. La concentració del poder de decisió en mans de l’Estat i la descentralització de la gestió ha estat, d’altra banda, font de conflictes, en els que l’Estat s’ha atorgat la raó. Quan el Tribunal Constitucional ha donat la raó a Catalunya, no se n’ha fet cas. 

En defintiiva, les competències reconegudes a Catalunya han estat escasses; quan han estat assumides han estat molt difícils de traspassar; i quan han estat traspassades l’Estat les ha laminades dictant legislació bàsica. Els incompliments en relació als Estatuts de 1979 i de l’Estatut de 2006 han estat flagrants, continuats i sistemàtics. I, pel que fa al reconeixement nacional i simbòlic, l’Estat ha demostrat que no està disposat a admetre la diferència, ni tan sols en el camp cultural i lingüístic.

No és estrany, doncs, que Catalunya i Euskadi, que van ser causa i motor de l’Estat de les Autonomies, siguin avui les comunitats més insatisfetes amb un sistema que no va més enllà de la descentralització regional.  Espanya es nega a avançar cap a models de pacte plurinacional més moderns i eficaços, que contemplin la protecció efectiva de l’autogovern i el reconeixement nacional simbòlic.

Pel que fa a l’economia, Catalunya no pot assolir una despesa pública d’acord amb el seu nivell de desenvolupament. El dèficit fiscal, que el nou finançament no corregeix prou, està al voltant dels 20 mil milions d’euros anuals. Com que hi ha menys recursos públics que en països europeus de nivell semblant, hi ha hagut un constant ús de serveis privats en educació o sanitat, que a la llarga ha tingut un cost en termes de benestar per les famílies catalanes.

Els estudis demostren que en els darrers 30 anys (1973-2003) el benestar relatiu de Catalunya ha disminuït 24 punts percentuals respecte al conjunt de l’Estat espanyol. Això és fruit de l’augment de benestar a Espanya, però també de les limitacions catalanes per afrontar amb despesa pública aspectes clau de la politica social i de les inversions en infrastructures. La inversió catalana en polítiques bàsiques de l’Estat del benestar està per sota de la mitjana europea, malgrat que aquestes políques ocupen gairebé la meitat del pressupost de la Generalitat.

El creixement de l’economia catalana no ha estat prou sòlid, perquè es basa en un model econòmic de poc valor afegit, arrossegat per la inèrcia del model espanyol. A més, el creixement de la renda per càpita catalana s’ha produït a un cost considerable en termes de benestar de les famílies i de trinxat del territori (part també de la riquesa col.lectiva). L’economia catalana té, però, “codi genètic” i capacitat regenerativa, per bé que l’Estat espanyol no li ho posa gens fàcil.

Hi ha, per exemple, una clara sub-inversió en matèria d’infrastructures de mobilitat i transport, ja que aquesta no es correspon ni amb població ni amb aportació al catalana al PIB espanyol. És especialment flagrant la discriminació històrica respecte a Madrid. La inversió a Catalunya hauria hagut de ser un 45’8% superior a la realitzada en el període 1986-1997, dèficit no s’ha corregit en els últims anys. Un estudi de la Cambra de Comerç de l’any 2006 adverteix que un 39% de les obres pressupostades pel Ministeri de Foment no es fan i que un altre 19% s’executen en un percentatge inferior a la meitat de la quantitat pressupostada. Altres estudis corroboren aquestes xifres.

Això resta competitivitat a l’economia catalana. Per exemple, el port de Barcelona troba grans dificultats per disposar de la infrastructura necessària per portar les mercaderies que hi arriben a la resta d’Europa. A més, la gestió d’infrastructures estratègiques com els trens i els aeroports continua tan centralitzada com en temps del franquisme. Els trens, per cert, estan per sota de la mitjana europea quant a extensió de la xarxa (Europa: 433 km / milió habitants; Catalunya, 240; Espanya, 334).

A partir de la democràcia hi ha hagut una deixació dels lobbies catalans tradicionalment operatius –els hereus del proteccionisme-- en benefici del protagonisme dels politics, que no tenien i semblen tenir entre els seus interessos la defensa de la indústria catalana. Encara avui les estratègies empresarials catalanes estan massa centrades en el mercat espanyol, i doncs en el poder politic espanyol, o bé en l’eixamplament natural d’aquest mercat, que és la Unió Europea. La realitat actual ha de portar a una nova manera d’establir relacions amb Espanya.

Els greuges culturals patits per Catalunya durant el franquisme no van ser reconeguts durant la transició. Es perpetua la situació privilegiada de la llengua castellana a través del bilingüisme asimètric, que dóna als castellano-parlants drets que els catalano-parlants no poden exercir a Espanya i sovint ni tan sols a Catalunya. El català només es pot defensar i promocionar amb mitjans autonòmics, més febles, mentre que l’Estat posa tots els seus mitjans a sostenir el castellà i  a interferir en la promoció del català, com per exemple negant-se a l’oficialitat a la Unió Europea. Aquesta situació no té equivalent en cap Estat plurilingüe d’Europa.

Els estats plurinacionals poden assumir diverses formes d’organització, capaces de respectar el reconeixement nacional. Però el carácter encara molt primitiu del nacionalisme espanyol i de la cultura política de les principals forces espanyoles fa difícil creure en la consecució d’una organització federal, sigui aquesta clàssica o plurinacional. El catalanisme politic ha de plantejar-se, doncs, la ruptura amb l’Estat.

El “dret a decidir”, que es basa en el pronunciament democràtic, és una formulació específica del dret d’autodeterminació. Posa l’accent en la voluntat de la societat, que es veu a si mateixa com a comunitat diferenciada i com a subjecte d’aquest dret. D’altra banda, permet obviar els obstacles que la interpretació dominant de l’autodeterminació posa a la seva aplicabilitat en el cas de Catalunya. No es tracta de renunciar al dret a l’autodeterminació en sentit clàssic, sinó d’aprofitar un nou concepte, flexible i políticament potent per generar i ampliar el consens social sobre el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur.

Base social de la independència

Les enquestes assenyalen la viabilitat de la sobirania, al marge de la procedència i origen dels votants, tot i que el lloc de neixement i l’entorn familiar i lingüístic són factors determinants. En general, a més nivell d’estudis i edats més joves, més independentisme.

Avui podem afirmar que al voltant del 35% dels ciutadans de Catalunya estan a favor de la independència; un 45% hi estan en contra; un 15% és indiferent i un 5% prefereix no contestar. Posats en nombre de persones ens dóna uns 2 milions de ciutadans favorables a la independència.

Que Catalunya és una terra d’immigració és un fet diferencial que no compartim amb cap altra comunitat espanyola. Malgrat això, costa incorporar aquest fet als discursos, representacions i pràctiques politiques i culturals, com si els catalans haguessin volgut oblidar que són una nació d’immigrants. Això fa que avui sigui difícil contestar la pregunta de “qui és català?”. Reconèixer obertament les resistències i els conflictes que es deriven de la immigració és una condició indispensable per posar-la al centre del nostre relat nacional i formular un projecte d’emancipació que aplegui una majoria social.

La por a una hipotètica fractura social ha estat un fre a les propostes politiques catalanes. La clau és definir un bon projecte que, partint de la integració cultural i lingüística, engresqui tothom; un projecte que no es basi en la identitat, sinó en progrés, llibertat i benestar per tothom.

El catalanisme representa una amplíssima majoria. La demanda de més autonomia i/o recursos que defensa el catalanisme convencional beneficia el projecte espanyol, perquè pretén modular l’Estat per tal de no trencar-hi. Això representa uns altres cent anys de pedagogia i petits avenços que ara sabem que no són satisfactoris. Avui, però, l’espai central de la societat s’ha radicalitzat, en part per l’evidència del fracàs autonòmic i en part  per la pressió positiva de les plataformes i organitzacions. Això clarificarà les opcions del catalanisme i forçarà alguns, no tots, els partits que el representen a protagonitzar el projecte independentista. El pactisme, a Catalunya, està sobrevalorat i resulta una excusa desmobilitzadora.

Els partits (i els mitjans de comunicació) generen el marc dins del qual volen que pensem la política. L’espai de comunicació català, teoritzat des de fa dècades, encara no existeix. El sentiment sobiranista, però, ha sobreviscut a un context comunicacional hostil i bel.ligerant. Cal parar atenció al fet que l’entorn confegit amb arguments catalans i independentistes només existeix a Internet i a mitjans de comunicació que són minoritaris.

El sistema de llistes tancades produeix pensament únic dins dels propis partits i crea una falta d’adequació entre la demanda civil i l’oferta política, perquè allò que el ciutadà vol manifestar a través del vot no es pot votar. La base social independentista no troba el seu acomodament en les estratègies (i/o els discursos) dels partits actuals. Els eixos dreta / esquerra i espanyolisme / catalanisme obvien l’expressió del debat que proposa l’independentisme.

L’Església ha estat sensible a la realitat nacional, com expressa la majoria de les encícliques que s’hi refereixen i el ple reconeixement a pobles que han assolit la independència, amb especial atenció a aquells que presentaven una hegemonia catòlica. L’Església catalana, històricament, s’ha pronunciat per la realitat nacional; per contra, la jerarquia espanyola no segueix la doctrina oficial, més oberta. Caldria obrir canals de diàleg amb el Nunci, a través de l’Església catalana favorable a l’opció independentista, perquè l’actitud del Vaticà pot ser determinant en el context internacional.

Catalunya perd una enorme quantitat de temps i energies en les seves negociacions amb Espanya, en general sense èxit, cosa que l’ha portada a una “dolça” decadència. Tanmateix, a la Unió Europea, els Estats competitius tenen la mida de Catalunya. L’antiga estratègia de sacrificar poder politic i financer a canvi d’un mercat captiu (l’espanyol) ja no té sentit; per tant, cal que una nova generació d’emprenedors agafin les regnes de les organitzacions empresarials per conduir-les a l’estratègia catalana del segle XXI: l’estat propi.

Com en altres aspectes fonamentals, caldria un marc català de relacions laborals, que l’Estat no permet. La qüestió social és subsidiària de la qüestió nacional, contràriament al que postula el discurs oficial unionista. Ara bé, l’estratègia nacional per al sindicalisme i els treballadors està molt condicionada per la legislació, ja que la major part encara és d’àmbit estatal.  Però no hi ha dubte que els treballadors i els sindicats han de deixar de ser actors passius en el procés de construcció nacional.

Procés d’independència

Catalunya no disposa de competències que tenen els Estats europeus de dimensions similars amb els quals ha de competir. Catalunya s’ha de moure amb unes politiques (espanyoles) que si tingués Estat mai no implementaria davant la crisi. Si Catalunya avui no és com Dinamarca, per exemple, no és per manca de condicions objectives sinó perquè el procés històric l’ha portat a ser avui una regió d’Espanya.

S’haurien de combatre les inèrcies politiques per superar la fallida social (manca d’unitat en la defensa dels nostres interessos col.lectius) i la fallida politica (les elits catalanes no surten de la meritocràcia sinó de processos endogàmics) que fa que gent tant o més mediocre que la mitjana de la població facin politica o dirigeixin les institucions de prestigi. El resultat d’això és l’error en les decisions o la captura per part d’institucions espanyoles (adopció d’estratègies que beneficien el poder espanyol).

Hi ha un clar antagonisme entre les necessitats catalanes i les respostes espanyoles, en els últims anys i ara davant la crisi. La baixa competitivitat catalana d’avui respon a causes estructurals espanyoles; també a la pèrdua de control de l’evolució econòmica catalana i a males politiques, que han afavorit sectors poc productius com ara el turisme. D’altra banda, la nova oligarquia espanyola sorgida de les privatitzacions de les companyies estatals conserva la concepció borbònica de l’Estat.

Espanya ha viscut del crèdit internacional durant 30 anys i ha forçat la provincianització de Catalunya tot asfixiant deliberadament les seves bases econòmiques. Avui, l’economia de qualitat a què Catalunya pot aspirar és incompatible amb el tracte hostil que dispensa l’Estat.

Catalunya també pateix un expoli de les seves aportacions a la Seguretat Social. Tenim una taxa d’ocupació superior i major cotització mitjana, és a dir, es generen més ingressos però rebem menys despesa que la resta. Un sistema propi elevaria la pensió mitjana en 174,73 euros mensuals i 2.446,26 euros anuals. El fet que el sistema funcioni amb repartiment immediat (es paga amb el que es recapta) fa que la separació sigui fàcil.

La via autonomista produeix fatiga i desencant perquè cada avenç, que sempre és mínim, es fa contra la resistència de l’Estat, que es legitima en la negativa. Aquesta situació és incompatible amb el progrés econòmic i social de Catalunya; per tant, hauria de ser inassumible per la majoria de catalans. El nou catalanisme sobiranista ha de superar la inèrcia mental del gradualisme, encarnada en metàfores com ara el peix al cove, la pluja fina o la gestió sense política.

Per tal d’assolir l’objectiu de la independència cal la unitat civil i democràtica entorn d’un projecte clar i transversal; la internacionalització intel.ligent del fet nacional català i el consegüent conflicte amb l’Estat, i l’unilateralisme en la presa de decisions que trenqui amb l’ordenament jurídic establert per l’Estat. Aquest procés ha de ser ràpid per tal de poder-se culminar amb eficàcia.

El catalanisme polític ha fracassat en els altres països amb els quals compartim cultura, és a dir, als Països Catalans. La realitat nacional i social hi és molt diversa i, en algun cas, la desnacionalització hi és tan profunda que fa inviable un projecte comú. Cal estructurar noves teories i estratègies de col.laboració i noves formes de relació, sobretot a partir de la llengua, que crea un mercat cultural compartit al qual no podem renunciar.

La violència de l’Estat contra Catalunya és una realitat històrica, que avui es manifesta en baixa intensitat. Es tornaria violència específica si calgués, amb l’aquiescència social que genera l’entorn polític i mediàtic (no per res a determinats mitjans se’ls anomena “la Brunete”).  Davant la independència no sortirien els tancs, però cal estar alerta davant altres mecanismes de repressió, censura i propaganda, del qual participarien els Mossos d’Esquadra, un cos construït sense compromís amb el país. L’Estat és capaç d’elevar el cost de la independència a proporcions insòlites en una societat democràtica, fent ús de les comissaries, els jutjats, l’Audiència Nacional i els mitjans de comunicació, on s’esquarteren les persones com abans es feia a la plaça pública.

Catalunya Estat

Catalunya no té projecte propi en seguretat i defensa des del 1714, malgrat que és indispensable per qualsevol política internacional. Després de la guerra es va desmantellar la indústria associada. Cal un pensament estratègic propi, malgrat hi manquin els recursos. I cal estar atent perquè els cossos de seguretat de l’Estat presents a Catalunya poden fer operacions d’intel.ligència. Catalunya pot desenvolupar eines de Seguretat Nacional en una fase prèvia a la independència, sobretot pel que fa a la Seguretat Interior i Pública.

Catalunya ha tingut sempre una vocació europeísta, però avui no som subjecte de la construcció europea, com tampoc no ho som de la globalització, perquè hi cal l’Estat: l’Europa dels pobles és una utopia.  Europa no ha afeblit l’Estat sinó que ha posat en evidència les mancances de l’autogovern. En tot cas, Catalunya hauria de potenciar els instruments de què disposa per fer-se present al món, a través d’una relació fluïda amb les principals potències mundials, tradicionals i emergents.

Davant la Unió Europea, Catalunya ha de fer seva la doctrina de la “successió directa” (ja n’és membre i continuaria sent-ho després de la independència), tot remarcant que la resolució pacífica d’un conflicte és el millor per l’estabilitat internacional. La independència pacífica i democràtica hauria de tenir premi en la comunitat internacional. Cal singularitzar el cas català, no pas aliar-lo amb moviments regionals, i no donar a entendre que som un exemple per casos posteriors.

Les seleccions catalanes comporten un trencament simbòlic de la unitat esportiva espanyola. Com que són entitats jurídiques de dret privat, no hi ha en principi impediment legal per constituir-les.

Les diferències nacionals i socials entre Catalunya i Espanya s’han anat afeblint, però cal mantenir el concepte de mentalitat col.lectiva perquè explica la singularitat catalana, molt ben representada pel catalanisme. La mentalitat col.lectiva no és més que una sèrie d’actituds construïdes com a resposta a un context. Inclouen els mecanismes, fortament interioritzats, que els catalans han desenvolupat respecte a l’Estat i entre si mateixos per adaptar-se a un context mancat de sobirania real.

Catalunya ha viscut en un context, l’espanyol, marcadament ineficient i agressiu, en el qual té un pes demogràfic escàs i alhora una posició diferenciada i conscient de la diferència. En trencar-se la dependència d’Espanya, la mentalitat catalana diluïria trets que avui són clarament patològics: viure en la perifèria d’un poder hostil obliga a competir pels pocs favors que es dispensen, cosa que trenca la solidaritat interior (la unitat dels catalans).

És important establir espais de col.laboració amb altres nacions sense Estat d’Europa, nordamèrica i altres zones geogràfiques, que influeixin en la percepció que el món té del paper d’aquestes i difongui els valors de la diversitat. I és molt important intensificar les relacions polítiques directes amb els grans països i potències globals, especialment els Estats Units d’Amèrica i la República Popular de la Xina, per tal de crear ponts amb els països més influents del món.

La manca d’unitat política, que es dóna inclús en temes bàsics com la llengua, afebleix el catalanisme. Cal definir un catalanisme cosmopolita, progressista, innovador i agosarat, que reuneixi els objectius de catalanitat i llibertat. És un catalanisme amb arrels que mira cap al futur. Els ancoratges identitaris són més necessaris que mai en el context de la globalització.

El comiat a Espanya podria aixecar protestes en certs sectors però difícilment posaria a prova la convivència de base. Hi ha extrems culturals identitaris, però són minoritaris i el gruix central de la societat és més homogeni del que creiem. El suport a la independència no dependrà del que senti la gent ni de la seva identitat cultural, sinó de si l’Estat propi és vist com un avenç o no. Les societats no escullen pel que són, sinó pel que volen ser en el futur.

Som una nació i volem Estat propi