Per Josep Maria Solé i Sabaté.

Les consultes sobiranistes ens han portat molts elements d'anàlisi, però n'hi ha un que destaca per damunt de tots. El nacionalisme català és absolutament hegemònic a Catalunya.

I un afegit clar que neix de les desconsideracions de tota mena immediatament posteriors als resultats del 13-D en què molts volien fer dubtar de la seva força, ajudats per picabaralles personalistes. Quan ha arribat l'hora dels estudis i de les enquestes, en totes resulta que la independència de Catalunya dins una Europa social i democràtica, en aquests moments, la votaria com a mínim la meitat de la població, tenint en compte, a més a més, una tendència creixent, per sentiment i reflexió, cada cop més afermada i amb menys por.

ELS PARTITS UNIONISTES AMB ESPANYA, PSC i PP, van fer el boicot a entrar en discussió amb les altres forces que sí que van ser sensibles al sentiment sobiranista de la gent. Però ara, en un partit més que en un altre, hi ha votants que no descartarien sumar-se al vot afirmatiu per la independència. El raonament és diàfan: votar un partit en una de les moltes eleccions que hi ha no és transcendent. Ara manen uns, demà uns altres, però plantejar-se el futur lliure del país és una altra cosa. Per això han amagat i fet callar ràpidament els seus inquisidors Torquemades i han començat a moure peces per salvar un Estatut que tot i potinejat i malgrat la burla de tres anys a tot un país, no farà retrocedir, ans al contrari, en els seus arguments, a cap d'aquells que creuen que no hi ha res a fer amb l'Espanya de sempre. La centralista que no respecta la igualtat entre pobles, la que es queda any rere any el 10% del PIB, la que no entén les raons democràtiques i el sentiment dels pobles expressats lliurement i democràticament.

DESCARTAR DE SORTIDA, fer el boicot amb la ignorància i el silenci a la consulta de més de 160 municipis realment no és una bona carta de presentació. Van rebre l'ajut incomprensible de certs mitjans de comunicació, entre ells els dependents de la Generalitat, que no obriren uns amplis espais per al debat perquè defensors i contraris poguessin expressar-se. Van fer cas omís als estudis de la UOC en què es manifestava l'interès majoritari de la població sobre el tema. Van obviar l'agut interès de la premsa internacional, o la demanda de l'eurodiputada nacionalista gal·lesa Jill Evans, presidenta de l'Aliança Lliure Europea, que va interessar-se en un ple del Parlament per saber si era a l'agenda de la pròxima junta del Consell Europeu valorar què passava a Catalunya.

LES RAONS DEL SÍ S'HAN EXPOSAT. Entre les moltes que s'han explicat destacaria les que des del món social s'han fet públiques: els treballadors de Catalunya de sortida augmentarien un 10 % el seu sou. Els creadors de riquesa -això és, petita i mitjana empresa i empresaris més grans- veurien com disminuiria el pes del gravamen que Espanya ens imposa. La nostra contribució impositiva vers la resta d'Europa, i per conseqüència amb Espanya, vindria determinada per unes pautes generals comunitàries, no per una imposada solidaritat que ens empobreix i atipa funcionaris, administracions i litúrgies estatals fora de lloc i temps de la nostra realitat nacional. Grosso modo el 70 % de la nostra producció va a tot el món i només un 30 % a Espanya, és una xifra similar el que hi comprem. Fins i tot des del materialisme marxista, el fet i el sentiment nacional és interclassista, s'avala el camí cap a la independència.

La part restant de l'article es pot trobar aquí:

http://paper.avui.cat/article/dialeg/180878/la/por/debat/nacional.html