L'Enric Vila i jo estem preparant un llibre de converses. Heus ací la que vam mantenir amb motiu dels referèndums sobre la independència de Catalunya.

Enric Vila: "Per dir-ho amb una frase que corria després de la consulta d'Arenys de Munt, «l'alegria dura poc a casa del pobre». Quan ens vam tornar a trobar, hi havia molta gent preocupada per l'esperit del 13 de setembre, que en cinc mesos havia perdut l'aurèola de puresa. Jo havia estat una temporada a Londres. Tenia fresca a la memòria la diferència que hi ha entre viure en un entorn que et talla les ales i un que t'anima a desplegar-les. Des de Londres havia seguit les consultes del 13 de desembre i els seus preparatius. Aquell dia, 167 municipis van celebrar un referèndum d'independència organitzat -i pagat- per voluntaris. Els resultats no van ser brillants però no van ser cap desastre. Sense els mitjans amb què compten les votacions institucionals i, sovint, contra la voluntat dels alcaldes, es van convocar 700.000 persones a votar, de les quals van respondre més de 195.000.

"Mentre jo era a Londres, Osona Decideix va encarregar a López Tena l'organització de les consultes de la comarca. Al mes d'octubre, va deixar el pis de Barcelona i es va instal·lar a Vic; primer, a casa d'un mecànic industrial; després, en un pis que li va deixar un dirigent de CDC. López Tena emprenia l'aventura una vegada trencades les relacions amb les plataformes que s'havien apoderat de la Coordinadora Nacional que havia de dirigir les consultes unitàriament, fent fora alcaldes i regidors. No em va sorprendre que hi trenqués perquè ja m'havia dit que ell només estava disposat a organitzar el referèndum a la seva manera, com una feina eficaç i eficient i, a Catalunya, la democràcia més que un imperatiu ètic és un impuls de la sensualitat. Així doncs, mentre jo era a Londres, López Tena va poder dur a terme el seu experiment. Els resultats d'Osona van ser millors que els de la resta del país, van superar el 42% de participació, el 50% descomptant menors i immigrants. En els municipis controlats per la coordinadora, la participació no va passar del 24%. López Tena va atacar. L'endemà mateix de les consultes va declarar que la diferència demostrava què passa quan no es treballa bé. Es va produir l'habitual onada d'indignació. Tothom va començar a parlar de divisió, com si un país fos una secta o un cos militar i la discussió estigués prohibida.

"De sobte, semblava que el camí recorregut no tingués valor. Uns inflaven les declaracions i els altres es posaven les mans al cap, com si s'hagués trencat la vaixella de l'àvia o un gerro de la dinastia Ming. Els independentistes feien pensar en els seguidors del Barça dels vells temps. Jo m'ho mirava des de Londres divertit -un s'ha acostumat a relativitzar els petits drames nacionals-. A Londres, la colònia catalana havia seguit les consultes amb interès i les declaracions de López Tena, interpretades a l'ombra d'aquest mot terrible, divisió, van produir el mateix desinflament. Jo pensava: «Quan tornis, ja li preguntaràs per què ho ha fet». Tot i que ja m'ho imaginava".

Enric Vila: ¿No creus que, de tant abusar dels discursos vagues, la vaguetat ha passat a ser una característica del pensament del país?

Alfons López Tena: No ho sé, tu ets el psicòleg. A mi només em preocupen els resultats, i a Osona he descobert un país i una classe treballadora que no responen de cap manera a aquests esquemes. He trobat gent menys formada, però molt més expeditiva, treballadora i valenta, molt menys llepafils.

-Què pretenies menyspreant públicament la feina de la coordinadora nacional?

-Defensar la feina feta pels voluntaris d'Osona i d'arreu de Catalunya. Volia obrir un debat per afrontar millor la segona onada de referèndums, però em vaig equivocar. No vaig tenir en compte els atavismes de la tribu.

-Ara ets tu qui fa de psicòleg. Quins atavismes?

-La cultura de l'esforç, l'aprovat general i el que importa és participar. Em vaig equivocar. La gent volia amor i jo volia obrir un període de reflexió. La veritat, pensava, ens ajudarà a millorar. Tenint en compte com s'organitzen aquests referèndums, amb voluntaris, sense precedents, amb les institucions a la contra, sense recursos i amb els partits o en contra o mirant-s'ho de reüll, silenciats pels mitjans de Montilla i Godó, l'única manera de premiar l'esforç de la gent que s'hi deixa la pell, el temps i els diners és treballar per guanyar. Tot s'havia de centrar en la participació i en la manera d'augmentar-la. Havien de ser una eina política, no una teràpia d'autoajuda. Dir que la participació no importa perquè ens hi hem esforçat és enganyar-se. Es tractava que l'esforç donés fruits; es tractava de treballar per arribar a l'excel·lència. Ja entenc que la gent necessita amor, però un referèndum no és el lloc d'anar-lo a buscar. Vaig acceptar dirigir-lo a Osona amb la condició de treballar per assolir uns objectius que marquessin la diferència. Vam treballar fins a l'extenuació, tenia un deute amb l'esforç del meu equip i amb el resultat que, entre tots, havíem obtingut. No podia permetre que d'altres persones el dissolguessin per tapar la seva incompetència. Quan tu representes un equip de més de 2.000 persones amb qui has treballat, colze a colze, durant dos mesos, 18 hores diàries, tens uns deures. La mitjana dels referèndums organitzats per la coordinadora era del 24%; la nostra era del 42%. Barrejant la nostra mitjana i la seva arribàvem al 27% en el conjunt de Catalunya. Tres punts. L'augment no justificava dissoldre l'excel·lent feina feta per la gent d'Osona en l'aprovadet general.

La part restant de l'article es pot trobar aquí:

http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=186040