Senatores boni viri Senatus autem mala bestia, deien els clàssics per referir-se al fenomen de degradació que les persones pateixen quan són absorbides en un engranatge pervers, com al Tribunal Constitucional (TC) espanyol.

Després d'un quart de segle de repartiment de quotes entre PP i PSOE, amb el criteri de primar la fidelitat i l'extremisme però gens el mèrit i la capacitat, els juristes que s'hi integren responen, amb escasses excepcions, al principi "entre los que han sido nombrados para hacer lo que se espera, y los que hacen lo que se espera para ser nombrados, casi no hace falta dar instrucciones". És l'efecte, general entre la nomenklatura espanyola, de la sistemàtica selecció adversa o negativa, de la cooptació i l'amiguisme com a principi inspirador d'uns nomenaments que PP i PSOE fan intercanviant cromos. Dos blocs compactes i monolítics s'hi enfronten, els "conservadors" i els "progressistes", eufemisme que transparenta una pura dependència sectària, on l'argument i l'anàlisi jurídics no hi compten enfront de l'adscripció grupal.

TANT AL PP COM AL PSOE ELS TOQUEN CINC magistrats, cromos que treuen dos del Congrés, dos del Senat i 1 del CGPJ; i el partit que té el govern espanyol, quan correspon nomenar 2 magistrats, se'ls queda. El resultat és que sempre hi ha una majoria clara, de 7 a 5, que afavoreix els "conservadors" o els "progressistes", i qui té la majoria imposa el seu criteri, de vegades amb mínimes concessions a la minoria per tal d'aconseguir els seus vots i emetre sentències amb aparença d'unitat, que permetin mantenir la ficció de ser un tribunal jurídic, i no el que realment és, una cambra legislativa superior a les altres, amb disciplina de vot, i en mans exclusives dels espanyols PP i PSOE, sense cap representació de les incòmodes minories nacionals no espanyoles. S'assemblen molt el judici que mereixen les nomenklatures espanyola i soviètica, segons Beiras i Crankshaw: "Uno no sabe si determinados elementos de la clase política española son subnormales profundos o son personas inicuas que falsifican sistemáticamente la realidad y los juicios políticos e ideológicos sobre la verdad", "de totes maneres, llur incompetència és tan estupefaent, llur ignorància tan absoluta, que és impossible transmetre-la amb suficient credibilitat a aquells prou afortunats per no haver-la mai experimentada". En mans de malvats ineptes, elegits i cooptats precisament perquè ho són, i convertit en una màquina sectària d'expulsar talent, l'esfondrament de l'Estat ja s'esdevingué a l'URSS, i ara comença al Regne d'Espanya.

MEDITAVA JO AIXÍ L'ANY 2003 SOTA LA IMPRESSIÓ dels festejos i commemoracions del 25è aniversari de la Constitució espanyola, que com a alt càrrec de l'Estat vaig viure des de dins, tot cartró pedra i discursos buits i cínics d'alts càrrecs que ni dissimulaven que mentien, tot lloant el mèrit, la capacitat, la independència i imparcialitat de la judicatura i del Tribunal Constitucional, la democràcia i les llibertats, la modèlica Transició i l'ultramodèlic rei, etc., i de cop el president del CGPJ va pretendre que el nomenament de dos magistrats del TC, que havíem de fer a l'abril junt amb els dos del govern espanyol, els avancéssim al gener. Acabava una campanya electoral catalana on tant CiU com el tripartit havien promès un nou Estatut, i podien passar tres coses:

A. Que les promeses electorals fossin això, promeses, i el nou Estatut se l'engolís la sorra de les calendes gregues.

B. Que es fes pel tripartit (PSC inclòs) i CiU, i el govern del PP resultant de les eleccions del març següent el refusés com havia refusat, d'acord amb el PSOE, el nou Estatut basc.

C. Que es fes pel tripartit (PSC inclòs) i CiU, que fos el PSOE qui guanyés les eleccions el març de 2004, i que el nou Estatut s'hagués de tramitar a les Corts espanyoles.

SI S'ESDEVENIA C, EL PSOE NO PODRIA REFUSAR sense més l'Estatut aprovat pel PSC com havia fet amb el basc, sinó que admetria de l'Estatut aprovat pel nostre Parlament allò que fos imprescindible per obtenir el suport de CiU, ERC, o ambdós, guanyar el referèndum, i arranar després al TC, d'acord amb el PP, tot allò que de boqueta hagués admès. La jugada era clara, i imprescindible desemmascarar-la fent que tothom veiés el TC com el que és, la tercera cambra legislativa al servei de PP i PSOE. La millor manera era deixar el TC empatat, amb sis "progressistes" i sis "conservadors", cosa que no havia passat mai i que els faria impossible entendre's, acostumats com estan a imposar la voluntat majoritària a la minoria. No sabrien gestionar l'empat, no podrien canviar la seva cultura del domini per la del diàleg i el raonament jurídics, i llavors començarien les ganivetades públiques, s'acabaria l'omertà, i el descrèdit s'apoderaria del TC, de manera que quan arranés l'Estatut ningú no seria capaç de defensar-lo com a obra imparcial i jurídica.

La part restant de l'article es pot trobar aquí:

http://paper.avui.cat/article/dialeg/192116/males/besties.html