La història ens ensenya que a Catalunya els gestos d'emancipació nacional s'han produït quan han concorregut dues variables: el col·lapse polític i econòmic d'Espanya i la unitat de les forces del país. Aquestes constants s'han encreuat des del segle XVII, de forma destacada en el capítol de la revolució catalana (1640-1641) fins al segle XX, amb la descomposició del règim de la primera restauració borbònica i la consolidació del catalanisme polític.

Quan la passada tardor vam organitzar a Osona un referèndum sobre la independència de Catalunya, una de les primeres decisions que vam prendre com a cos de gestió electoral fou determinar a qui se li reconeixia dret a vot, en absència de llistes de padró i de cens.

Al llarg del món són moltes les propostes i mesures que uns i altres governs, partits i institucions defineixen i executen per combatre i superar la crisi econòmica. Hi ha qui abaixa impostos, hi ha qui els apuja; hi ha qui injecta diners al sistema financer, hi ha qui ajuda directament les empreses amb crèdits i avals.

En una escena hilarant de la pel·lícula Mars Attacks de Tim Burton apareix un general escollit per rebre els marcians que truca a la seva mare i li comenta: "Veus com ja et deia jo que si no em movia i feia bona cara arribaria lluny".

El sistema de finançament de la Generalitat no s’ha regit mai per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ni pel de 1979 ni pel de 2006, sinó per la LOFCA, llei que aproven i reformen com volen els governs espanyols segons el principi enunciat per Alfonso Guerra: “Que tengan que venir cada año los catalanes a por alpiste”.