Cercle d'estudis sobiranistes

Cultura, història y més sobre Catalunya

Página 2 de 2

La història de Catalunya desde la seva fundació

Avui, en el segon post d’aquest blog vull parlar-vos de la història de Catalunya. Una història plena de tradicions i que es remunta a molts segles enrere, el que ens fa adonar-nos de la rica tradició del nostre país.

Història i llegenda conflueixen en el naixement de Catalunya, ja que l’origen de la història de Catalunya entronca amb un personatge real, adornat amb característiques èpiques: Guifré el Pelós. A aquest noble de reconegut valor en la batalla es vincula la tradició del naixement de les quatre barres, marcades amb els seus dits i la seva pròpia sang damunt del seu escut daurat. A la seva mort, l’any 897, va ser el primer comte que va traspassar hereditàriament les seves possessions a la Marca Hispànica, es va deslligar dels reis francs i va donar així origen a la casa comtal de Barcelona. La Marca Hispànica havia estat creada per l’imperi Carolingi a manera de frontera que delimitava els territoris dominats per cristians o musulmans.

La història de Catalunya: La corona d’Aragó

El llinatge de Guifré el Pelós va ser l’embrió de la corona d’Aragó, en unir el seu destí al regne aragonès en virtut dels problemes dinàstics que patia aquesta monarquia. Va succeir que el sobirà Alfons el Batallador va morir sense descendència directa i va llegar el seu regne a les ordres militars. El testament no es va fer efectiu i el va succeir el seu germà Ramir II el Monjo. Però aquest tampoc tenia fills mascles, de manera que, per assegurar la continuïtat, va prometre a la seva filla Peronella amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, quan aquesta comptava només amb un any d’edat. L’enllaç va haver d’esperar 13 anys, ja que l’Església només permetia el casament quan la dona tenia com a mínim 14 anys. Va ser Alfons II, fill de Ramon Berenguer IV d’Aragó i Peronella, qui va assumir tots els títols i la dignitat real en 1164, després de la mort del seu pare i l’abdicació de la seva mare. De fet, amb ell comença el que en la historiografia es defineix com a corona d’Aragó, la unió del regne i la casa comtal de Barcelona.

La història de Catalunya: L’expansió per la Mediterrània

Amb els reis catalans, la corona va prosperar i es va expandir de manera que els seus territoris abraçaven Mallorca, València, Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols. La corona d’Aragó es va convertir així en un imperi militar i comercial a la Mediterrània d’importància vital. Especial preeminència en aquest esdevenir va tenir el rei Jaume I el Conqueridor, exemple del creixement del poder i desenvolupament de la corona en detriment dels regnes àrabs. És remarcable que els nous territoris agregats, com València, van mantenir furs propis. Al segle XIII Catalunya va tenir una de les millors infanteries del món, els almogàvers, que fins i tot van ser contractats per combatre el turc a Constantinoble, on van fer sentir el seu crit de batalla: “”Desperta ferro!””.

Sota els reis de la casa comtal es va redactar el Llibre del consolat de mar i es van crear companyies marines catalanoaragonesas, que van permetre la conquesta dels ducats d’Atenes i Neopàtria el 1380. La casa de Barcelona es va extingir amb la mort de Martí l’Humà, en 1410, i va passar el ceptre a la dinastia Trastàmara en la persona de Fernando. El seu matrimoni amb la reina Isabel va donar com a resultat la unió dels regnes d’Aragó i Castella.

La història de Catalunya: La derrota de 1714

Després dels Reis Catòlics, la dinastia dels Àustries va mantenir una relació complexa amb el Principat. Tot i que es van respectar institucions pròpies, les diferències amb la corona eren greus a causa dels recursos reclamats pels monarques per a les seves empreses militars. Les desavinences van tenir la seva màxima expressió en 1640, en el marc de la guerra europea dels Trenta Anys, quan la guerra dels Segadors va enfrontar francesos i castellans en terra catalana. La conflagració va acabar amb la pau dels Pirineus, per la qual El Rosselló i part de la Cerdanya passaven a ser francesos i se separaven de Catalunya.

Després de la mort de Carles II sense descendència, Felip V, de la dinastia borbònica, va ocupar el tron d’Espanya. En 1701 va jurar les Constitucions, però l’existència d’un altre pretendent, Carles d’Àustria, va desembocar en la guerra de Successió. Catalunya va prendre partit pels austriacistes, però el 1714 es va produir la caiguda de Barcelona i les ciutats que no van donar suport als Borbons van ser tractades durament. En 1716, el decret de Nova Planta va abolir les institucions pròpies, no així el dret civil català.

La història de Catalunya: Ressorgeix el catalanisme

Durant les guerres napoleòniques, Catalunya va ser temporalment segregada per Bonaparte. En l’últim terç del segle XIX es va produir un gran ressorgiment del catalanisme en tots els aspectes. En política, el resultat va ser la Mancomunitat, la unió de les diputacions com a institució que representava a Catalunya. La seva existència va ser curta, ja que l’any 1923 va ser abolida per la dictadura de Primo de Rivera. La situació va canviar radicalment amb la República i el 1932 va ser restaurada la Generalitat i es va aprovar l’Estatut d’Autonomia. La guerra civil de 1936-1939 i la victòria franquista van comportar una llarga dictadura, en la qual van ser proscrits els signes d’identitat i les institucions catalanes. La democràcia va portar de nou la Generalitat, restablerta el 1977 amb Josep Tarradellas com a president. Dos anys després, Catalunya tenia de nou un Estatut d’Autonomia. La vigència de l’Estatut va coincidir amb una de les èpoques de major desenvolupament econòmic i social de Catalunya, i 25 anys després es va considerar que havia arribat el moment de posar al dia la norma bàsica que regia el país. Després d’un complex procés de revisió i tramitació, el nou Estatut va ser aprovat en referèndum a l’any 2006.

Fins açí arriba el post d’avui sobre la història de Catalunya un relat ampli i interessant que espero que us hagi agradat. Podeu deixar les vostres impressions en els comen”

La cultura catalana: evolució i referents

La cultura catalana ha desenvolupat, en el transcurs dels segles, una identitat singular i universal. El tarannà innovador, la creativitat, la capacitat d’absorció de les diverses influències i els valors de convivència i tolerància han forjat una cultura que és nacional i cosmopolita alhora. Els nous corrents d’art i de pensament penetren tradicionalment amb força a Catalunya gràcies a la situació geogràfica del país, oberta als països de la Mediterrània i d’Europa, i gràcies també a l’atracció i l’esperit pioner que genera Barcelona.

Les lletres catalanes exemplifiquen aquesta vocació nacional i universal. Ramon Llull, Ramon Muntaner i Joanot Martorell van fer aportacions valuoses a la consolidació de la llengua catalana i de la literatura medieval europea. Jacint Verdaguer, Víctor Català i Joan Maragall, en diferents gèneres, van contribuir decisivament a l’etapa de renaixement cultural del segle XIX. El segle XX va ser molt prolífic en talents que encara tenen una àmplia difusió internacional: des de Salvador Espriu i Josep Pla fins a Josep Carner, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Jesús Moncada, Pere Gimferrer, Baltasar Porcel, Quim Monzó, Miquel de Palol o Miquel Martí i Pol.

Castellers

Catalunya ha estat des de sempre una cruïlla de cultures i influències. Abans de la consolidació del català i la resta de llengües llatines, al territori els cristians escrivien en llatí, els musulmans, en àrab i els jueus, en hebreu. L’actual bilingüisme queda reflectit en la quantitat de notables escriptors catalans en llengua castellana, com ara Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Carlos Ruiz Zafón.

Igualment, Catalunya i la cultura catalana han estat pioneres en les arts escèniques. Àngel Guimerà (nascut a Santa Cruz de Tenerife) va aportar reconeixement internacional a la tradició teatral catalana. També destaquen altres autors com Josep Maria de Sagarra o Santiago Rusiñol. El Teatre Nacional de Catalunya, inaugurat el 1997, fa justícia a aquesta tradició de dramaturgs, actors i directors, i s’afegeix al conjunt de recintes culturals simbòlics i històrics com el Liceu, una de les seus operístiques més importants de tot Europa.

La pintura i l’arquitectura també formen part de la identitat catalana. El modernisme arquitectònic d’Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner és en l’actualitat un dels principals atractius turístics, com ho són també les obres d’arquitectes contemporanis com Josep Lluís Sert, José Antonio Coderch de Sentmenat, Richard Meiers, Jean Nouvel, Norman Foster, Ricard Miralles / Benedetta Tagliabue, Ricardo Bofill, Rafael Moneo, Santiago Calatrava … la incorporació dels corrents més avançades en arquitectura i disseny, de la mà de reconeguts arquitectes o de joves professionals, va fer de Barcelona el paradigma de la modernitat i la capital del disseny.

El retratista Ramon Casas i el modernista Isidre Nonell van ser precursors de la gran contribució catalana a les avantguardes pictòriques mundials, amb talents rellevants com els surrealistes Salvador Dalí i Joan Miró, l’informalista Antoni Tàpies o l’expressionista Joan Hernández Pijoan. Catalunya, terra d’acollida, va influenciar decisivament a genis com Pablo Ruiz Picasso, que va passar una etapa de formació a Barcelona, ciutat que avui acull un dels museus més primordials de l’obra del pintor malagueny. El Picasso, juntament amb el de la Fundació Gala-Dalí a Figueres, es compta entre els museus més visitats de tot Catalunya. Barcelona té, a més, el museu més complet d’art romànic del món, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que conté nombrosos frescos, retaules i talles d’esglésies i ermites dels Pirineus.

El músic Pau Casals, el tenor Josep Carreras, la soprano Montserrat Caballé, la pianista Alícia de Larrocha, el científic Joan Oró, els metges Antoni Puigvert, Josep Trueta, Ignasi Barraquer, Valentí Fuster o Joan Massagué o genis d’altres àmbits com el pallasso Charlie Rivel han donat fama a la cultura catalana. La creativitat i la capacitat d’innovació segueixen sent prioritats en els artistes del moment, ja sigui en les coreografies de dansa contemporània de Cesc Gelabert, el teatre de la Fura dels Baus o els muntatges escènics de Calixto Bieito, d’origen burgalès.

Els corrents més modernes conviuen en harmonia amb les tradicions més arrelades, alguna de les quals, com la Patum de Berga, ha estat declarada patrimoni immaterial per la UNESCO. Les festes populars són un bon reflex de com els pobles de Catalunya han conservat el seu patrimoni cultural: mai falten les sardanes i s’han perfeccionat fins a límits que semblaven inversemblants activitats com els castells o torres humanes, una tradició de les comarques de Tarragona que també ha arrelat en altres punts del territori.

He pensat que per començar aquest blog no hi ha res millor com posar en context del que estem parlant, en aquest cas la cultura catala. Espero que us hagi agradat i us espero en els següents posts.

Estudi i aproximació a la música catalana

Les músiques produïdes (compostes i interpretades) a Catalunya i a la resta de territoris de llengua catalana són indissociables de la realitat històrica esdevinguda al llarg dels segles. Una primera aproximació ràpida a l’escena musical global dels últims anys permet constatar la seva enorme diversitat, en la qual trobem des de noms consagrats del món de l’òpera (les sopranos Victòria dels Àngels i Montserrat Caballé, els tenors Josep Carreras i Jaume Aragall, el baríton Joan Pons, passant pel fenomen del violagambista, musicòleg i director Jordi Savall, fins a una rica i variada escena de pop-rock català actual que ha aconseguit estar present en mercats allunyats del territori lingüístic català (Love of Lesbian, Delafé i las Flores Azules) o que s’ha erigit en fenomen propi (Antònia Font, Manel, els Amics de les Arts). Veurem a continuació la història i evolució de la música catalana.

Les aportacions de compositors com Robert Gerhard (1896-1970), Xavier Montsalvatge (1912-2002), Josep Maria Mestres Quadreny (1929), Joan Guinjoan (1931), Xavier Benguerel (1931) i, més pròxims en el temps, Joan Albert Amargós (1950), Benet Casablancas (1956), Enric Palomar (1964), Ramon Humet (1968), Bernat Vivancos (1973) o Hèctor Parra (1976) són una mostra de la riquesa de l’anomenada música contemporània a les primeres dècades del segle XXI que, a més, és coetània amb altres interessants mostres de tipus més experimental (Carles Santos i Agustí Fernández) o amb la destinada al cinema (Carles Cases, Joan Valent).

Aquest multivers musical sorgeix, en primer lloc, com a conseqüència d’una història, però també d’una ubicació geopolítica que li ha facilitat un contacte fluid amb Europa, a través sobretot de França, amb les músiques de la conca de la Mediterrània i amb les del resta de la península Ibèrica. Aquest doble condicionament històric i geogràfic és el que permet comprendre la gran varietat i diversitat de la música catalana, més enllà d’estils, cultures i, fins i tot, llengua d’expressió. A la idiosincràsia i particularitats de la música catalana culta i popular, fruit de les influències exposades (amb contribucions tan importants com la formació de la cobla sardanística, amb un repertori propi i una sonoritat arquetípica), hem de sumar les manifestacions concretes del pop i del rock (pop-rock català), amb uns antecedents estètics més vinculats a models anglosaxons.

Joan Manuel Serrat

Sota la mateixa denominació de “”música catalana”” cal englobar, en primer lloc, el ric patrimoni desenvolupat al llarg dels anys per compositors el nom ens és conegut i que van dirigir les seves obres al públic del seu mateix país (Mateu Fletxa el Vell, Joan Pau Pujol, Joan Cererols, Francesc Valls, el pare Antoni Soler, Carles Baguer, Ramon Carnicer, Felip Pedrell, Isaac Albéniz, Enric Granados, Baltasar Samper …); en segon lloc, la música anònima de manuscrits catalans (com ara el Llibre vermell de Montserrat, del s. XIV); en tercer lloc, l’obra de compositors catalans que van exercir fora del seu territori d’origen (Antoni Literes, Domènec Terradellas, Ferran Sor); i, finalment, les composicions de músics estrangers (Joan Brudieu, Antonio Caldara) que, per diferents circumstàncies, van desenvolupar o van interrelacionar la seva obra en els territoris lingüístics catalans.

D’altra banda, en el multivers musical català és d’obligada referència, per la seva repercussió, la figura de Josep Anselm Clavé, considerat el pioner en la introducció del moviment coral a la península Ibèrica. La seva tasca va ser essencial en la creació de societats corals, entre les quals cal destacar l’Orfeó Català (1891), la seu és el Palau de la Música Catalana, i un dels edificis clau del moviment modernista i única sala de concerts del món declarada patrimoni de la Humanitat. El Modernisme no hagués estat el que va ser sense la recepció del fenomen de Richard Wagner; així, el Gran Teatre del Liceu va ser el primer teatre, després del Festspielhaus de Bayreuth, autoritzat a representar l’òpera Parsifal, el que demostra la filiació wagneriana de la ciutat de Barcelona.

Tot i que no sempre els intèrprets i formacions del món de la música clàssica han prioritzat la interpretació de repertori propi, no és menys cert que han aportat uns actius gens menyspreables que donen llustre al sector. El Quartet Casals, el pianista Josep Colom o els solistes vocals Núria Rial i Xavier Sabata són una mostra d’això, ja que han sabut traspassar fronteres i situar-se clarament en l’escena internacional.

La resta de cultures musicals ha conviscut amb el desenvolupament l’anomenada música clàssica sense complexos, i ha sabut construir també escenes pròpies com el jazz (amb incorporacions de la generació més jove com el saxofonista Llibert Fortuny, el trompetista Raynald Colom i el pianista Albert Sanz , que se sumen a la generació més consagrada del baixista Carles Benavent o els pianistes Lluís Vidal i Manel Camp), el flamenc (amb les veus de Duquende, Ginesa Ortega, Concha Buika, Mayte Martín i Miguel Poveda i el guitarrista Chicuelo, o el nou flamenc de las Migas) i la rumba catalana, un gènere musical autòcton, en què conviuen els vells mestres com Peret amb les noves formulacions de caràcter mestís com la Troba Kung-Fú, Jaleo Real o la Pegatina).

En els anys seixanta, es va originar un moviment de cançó d’autor, la Nova Cançó, al voltant del grup Els Setze Jutges, que utilitzava la cançó protesta i la llengua catalana, tot i la prohibició de la dictadura franquista. En aquest marc sorgeixen figures que encara avui perviuen en l’escena musical, com Raimon, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat. La tradició de cantautors segueix vigent en diferents òptiques i voluntats expressives. Si Feliu Ventura ha optat per la continuïtat i pervivència de la cançó protesta, altres han optat per una interrelació amb l’escena del pop-rock i el folk (Xavier Baró, Anna Roig, Miquel Gil) o directament s’han constituït, per diferents raons , en icones de l’escena musical (Quimi Portet, Gerard Quintana). Per la seva vinculació amb la tradició del surrealisme i la seva forta personalitat, Jaume Sisa i Albert Pla són figures singulars.

Manel

La resta de la música contemporània popular mostra indubtablement la riquesa i complexitat del present musical, ja sigui en la formulació hereva del rock català dels vuitanta (Els Pets, Lax’n’busto), en l’escena indie (Mishima, Refree, Standstill ), en propostes singulars i úniques amb l’ús d’instruments de joguina o nous instruments (Pascal Comelade, CaboSanRoque), en aproximacions al món del hip-hop i l’electrònica (Delafé i las Flores Azules i Guillamino) o en l’experimentació desacomplexada.

Recientes entradas »